You say tomato, en Barcelona

9.3

Hebert

¡Lo recomienda!

A "You say tomato”, assistim a la preparació d’un bolo, no gaire motivant, d’una parella d’artistes que aspiraven a molt més que a acabar interpretant duets romàntics a les festes majors. I com això afecta a la seva vida de parella, i al revès. Un text magníficament escrit pel Joan Yago, molt trampós en un intel·ligent sentit (acaba en un registre còmic, alegre, tal com comença, diferent del to més agredolç de les reflexions de la parella) que et fa sortir somrient…si bé amb el temps vas reflexionant sobre el tema realment tractat (hi ha un moment on hem de deixar de perseguir els nostres somnis i acceptar vides més segures? és això la maduresa? les crisis dels 30, 40…). Vaja, el que els americans diuen un “dramedy” molt ben construit. Suberbes interpretacions tant del Joan Negrié que passa de malencarat a un punt desvalgut, com de l’Anna Moliner, increïble, que m’ha recordat la millor Helen Hunt o l’Àngels Gonyalons de fa 20 anys; de fet, la parella, els seus diàlegs, ha despertat en mi records de la sèrie “Boig per tu” o del musical “Estan tocant la nostra cançó”, com si aquest “You say tomato” fos una continuació deu anys després. De fet, l’espectacle que interpreta pels pobles la parella protagonista es diu “La nostra cançó” i dels que ens regalen un fragment encantador (spin off, si us plau: feu un dia un post funció amb aquest espectacle fictici!). En definitiva, molt més del que pot semblar. Sí, hi ha comèdia, molta i molt bona, però a sota hi ha un drama, el de la parella, el dels somnis...igual de magnífic

9.3

Hebert

¡Lo recomienda!

Absolut "dramedy" que tracta temes punyents (relacions de parella, la covardia d\'afrontar una vida que no ens agrada, la zona de comfort, la por a dir "les paraules", els somnis no realitzats) sota una màscara de comèdia de la bona, molt intel·ligent. Un gran text i direcció i suberbes interpretacions de Joan Negrié i Anna Moliner. Un número final boníssim, que et fa sortir amb un enorme somriure a la cara. Després, si vols, tens temps de sobre per a plantejar-te preguntes de pes, com quan deixem de perseguir els somnis, les crisis de maduresa, la rutina de la parella i de nosaltres mateixos. En fi, imprescindible.